Sant
Llorenç del Munt. Avui hem celebrat la Diada anant a caminar pel Camí dels
Maringes. Hem deixat el cotxe als “dipòsits” i hem enfilat cap a el Camí
dels  Monjos i a l’alçada de  la Plaça Catalunya ens hem adintrat al Camí
de La Senyora. Allà hem agafat la Canal Gentil i ja hem vist que l’excursió
d’avui seria d’una verticalitat drástica. Hem enllaçat amb el Camí dels
Maringes que envolta la muntanya en paral·lel i per sota del Camí de la Soleia
i el de La Senyora.  La perspectiva de la
Castellassa de Can Torres des de sota, veient perfectament com el Bolet en
queda separat i el joc de canals verdes que 
estructuren aquesta par test de la muntanya, és senzillament un
espectacle. La frondositat és comparable a la que trobem a la zona del peu del
Turó de les Nou Cabres.  Com a camí, el
dels Maringes,  és molt exigent, puja i
baixa per espais inestables, plens de bardissa, Això sí, quan en alguna clapa
de l’obaga es pot veure la Castellassa de Can Torres des de sota, la màgia del
traçat és ben evident. 

Hem
caminat fins a la Castellassa del Dalmau i d’allà hem enfilat (amb una
verticalitat extrema) cap a la Cova de les Ànimes, travessant el Camí de la
Soleia i el de la Senyora. Un cop allà hem gaudit de les vistes meravelloses
del tram entre el Morral del drac i La Morella i hem acabat a la Font del Saüc.
Hem retornat pel Camí dels Monjos ( on hem trobat una processó de pujada a La
Mola que feia feredat). Quatre hores intenses.

Aquesta
part est de la muntanya és privilegiada, les seves vistes són generoses i els
camins penjats en horitzontal per les roques permeten transitar per línies
visuals impossibles.  Després de caminar
dotzenes de diumenges per aquesta muntanya, descobrir trajectes, complicats
però meravellosos, com el d’avui del Camí dels Maringes, és com un miracle.
Surts de la muntanya amb ganes de donar gràcies a algú per aquest regal
inesperat. Si alguna cosa desvetlla l’espiritualitat, sens dubte, és la
muntanya.