Al
pic de l’estiu, no m’agrada anar a la muntanya. Quan la sequera apreta no hi
fem res al bosc, ho trobo gairebé una falta de respecte. Proposaria mesures
dràstiques al respecte. Però aquesta setmana, entre les pluges de diumenge i de
dijous convidava a passejar-hi. Hi he anat tres capvespres i he tingut la
sensació que no em cansaria d’anar-hi cada dia. Tenim un privilegi
extraordinari de poder ser al bosc d’una
revolada.
pic de l’estiu, no m’agrada anar a la muntanya. Quan la sequera apreta no hi
fem res al bosc, ho trobo gairebé una falta de respecte. Proposaria mesures
dràstiques al respecte. Però aquesta setmana, entre les pluges de diumenge i de
dijous convidava a passejar-hi. Hi he anat tres capvespres i he tingut la
sensació que no em cansaria d’anar-hi cada dia. Tenim un privilegi
extraordinari de poder ser al bosc d’una
revolada.
El
primer capvespre varem caminar fins a l’Hospital de Sang, un amagatall insòlit sota del Turó del Pujol. Des
de l’Alzina del Sal·lari s’hi arriba en mitja hora. És un espai dissenyat per
petites o grans llegendes, històries de guerres i de bàndols. Hi ha racons de la muntanya que adquiereixen
una teatralitat natural, gens impostada,
però potser cap com aquest. El silenci,
la foscor de la cova, l’escletxa que permet admirar Coll Tanca, tot plegat,
dibuixa un perímetre que ens permet imaginar memòries d’altres.
primer capvespre varem caminar fins a l’Hospital de Sang, un amagatall insòlit sota del Turó del Pujol. Des
de l’Alzina del Sal·lari s’hi arriba en mitja hora. És un espai dissenyat per
petites o grans llegendes, històries de guerres i de bàndols. Hi ha racons de la muntanya que adquiereixen
una teatralitat natural, gens impostada,
però potser cap com aquest. El silenci,
la foscor de la cova, l’escletxa que permet admirar Coll Tanca, tot plegat,
dibuixa un perímetre que ens permet imaginar memòries d’altres.
El
segon capvespre varem caminar fins la Font de L’Hort, el lloc preferit del meu
pare. Ens hi enfilem des dels xiprers de la carretera que han crescut a costat
d’una làpida en record d’un dels assassinats durant la Guerra (altra cop la
fusió de la natura preciosa i la història furiosa). Pugem fins a Coll de
Garganta i baixem fins la Font Freda, la imatge de la vall que envolta el Turó
del Pujol sempre és, hivern i estiu, com un quadre del pintor Vancells,
delicat, sinuós, amb una il·lació perfecte de verds.
segon capvespre varem caminar fins la Font de L’Hort, el lloc preferit del meu
pare. Ens hi enfilem des dels xiprers de la carretera que han crescut a costat
d’una làpida en record d’un dels assassinats durant la Guerra (altra cop la
fusió de la natura preciosa i la història furiosa). Pugem fins a Coll de
Garganta i baixem fins la Font Freda, la imatge de la vall que envolta el Turó
del Pujol sempre és, hivern i estiu, com un quadre del pintor Vancells,
delicat, sinuós, amb una il·lació perfecte de verds.
El
tercer capvespre, plujós, el dedico a explorar l’entorn de la Font de l’Olla.
Hi passejo buscant camins que em portin a La Pola. Només trobo camins molt
perjudicats per la gran nevada de fa un parell d’anys, poc marcats. Finalment,
en direcció a La Barata acabo trobant el Forn de calç de la Cantarella, prop
del Camí Ral. Natura, història i feina.
La muntanya era un espai de feina, de forns de calçs, de pous de glaç, de
carboneres, de Balmes obrades per bestiar. La muntanya sempre ofereix diàleg ni
que l’envolti d’un silenci regalat.
tercer capvespre, plujós, el dedico a explorar l’entorn de la Font de l’Olla.
Hi passejo buscant camins que em portin a La Pola. Només trobo camins molt
perjudicats per la gran nevada de fa un parell d’anys, poc marcats. Finalment,
en direcció a La Barata acabo trobant el Forn de calç de la Cantarella, prop
del Camí Ral. Natura, història i feina.
La muntanya era un espai de feina, de forns de calçs, de pous de glaç, de
carboneres, de Balmes obrades per bestiar. La muntanya sempre ofereix diàleg ni
que l’envolti d’un silenci regalat.
(aquest
últim capvespre, després de creuar Les Pedritxes, camino amb la impressió de la
mort del Pere Simón a qui recordava de petit als camps de Can Colapi, sempre darrera
una pilota. Anys després a l’Euncet, on compartiem docència, m’havia explicat
coses de la seva empresa. Les morts són molt més dures quan escapcen les trajectòries
tan injustament. El coneixia poc, em semblava sempre molt actiu, intel·ligent,
amable i com molt del país. Penso amb ell, però sobretot en la seva
familia. Aquest cop la muntanya sembla
petita per acollir una tristesa tan gran.)
últim capvespre, després de creuar Les Pedritxes, camino amb la impressió de la
mort del Pere Simón a qui recordava de petit als camps de Can Colapi, sempre darrera
una pilota. Anys després a l’Euncet, on compartiem docència, m’havia explicat
coses de la seva empresa. Les morts són molt més dures quan escapcen les trajectòries
tan injustament. El coneixia poc, em semblava sempre molt actiu, intel·ligent,
amable i com molt del país. Penso amb ell, però sobretot en la seva
familia. Aquest cop la muntanya sembla
petita per acollir una tristesa tan gran.)
La fotografia és del Morral del Llop.