El
meu avi era un filador a Manchester. Necessitaven gent per fer anar selfactines
i des d’Anglaterra, algunes empreses van anar a buscar una colla de filadors a
Alcoi, d’on el meu avi matern era originari.
Van marxar a treballar lluny, a finals dels anys vint, perquè simplement pagaven millor. Imagino el
moment de la presa de la decisió, entre
les ganes de progressar i la por al desconegut.
Així van treballar a Manchester, a Liverpool i a prop de Lyon, a Vienne,
on va néixer la meva mare. Els records que
tinc del meu avi ( l’avi “nitu”) són pocs, però intensos. Sempre va parlar un català d’Alcoi, mai va
parlar ni anglès ni francés, al contrari que la meva àvia, que era la que es
relacionava, la que sortia a comprar i acabava fent teatre amb qualsevol
llengua. Imagino les dificultats que van
passar i les esperances que devien covar en cada desplaçament. Penso en com
algú els devia mirar sentint la prevenció amb la que sovint es mira la gent que
ve d’un altre país. Intento reproduir
com devien digerir les mirades de distanciament o com construien comunitats amb
aquells, que com ells, s’aplegaven en els barris treballadors venint de
contrades diferents. No sé si els unia una certa mítica d’obrerisme
internacional, potser sí, però em sembla que els devia unir sobretot el
feinejar del dia a dia i els reptes que comportava acoplar-se a un país
estrany. Al final, el meu avi Joan va trobar feina a Terrassa i aquí va passar
la vida treballant a la mateixa fàbrica. Només llegia El Quijote, quan
l’acabava, el tornava a començar.
meu avi era un filador a Manchester. Necessitaven gent per fer anar selfactines
i des d’Anglaterra, algunes empreses van anar a buscar una colla de filadors a
Alcoi, d’on el meu avi matern era originari.
Van marxar a treballar lluny, a finals dels anys vint, perquè simplement pagaven millor. Imagino el
moment de la presa de la decisió, entre
les ganes de progressar i la por al desconegut.
Així van treballar a Manchester, a Liverpool i a prop de Lyon, a Vienne,
on va néixer la meva mare. Els records que
tinc del meu avi ( l’avi “nitu”) són pocs, però intensos. Sempre va parlar un català d’Alcoi, mai va
parlar ni anglès ni francés, al contrari que la meva àvia, que era la que es
relacionava, la que sortia a comprar i acabava fent teatre amb qualsevol
llengua. Imagino les dificultats que van
passar i les esperances que devien covar en cada desplaçament. Penso en com
algú els devia mirar sentint la prevenció amb la que sovint es mira la gent que
ve d’un altre país. Intento reproduir
com devien digerir les mirades de distanciament o com construien comunitats amb
aquells, que com ells, s’aplegaven en els barris treballadors venint de
contrades diferents. No sé si els unia una certa mítica d’obrerisme
internacional, potser sí, però em sembla que els devia unir sobretot el
feinejar del dia a dia i els reptes que comportava acoplar-se a un país
estrany. Al final, el meu avi Joan va trobar feina a Terrassa i aquí va passar
la vida treballant a la mateixa fàbrica. Només llegia El Quijote, quan
l’acabava, el tornava a començar.
Gent
com l’avi Joan era el prototipus de la Terrassa tèxtil de mitjans del segle XX,
en una ciutat on hi hauria molta gent
del sud que hi arribaria per treballar. Ara, la diversitat s’ha fet més
internacional i les mirades de prevenció es posen sobre colors de pell i sobre
costums més diferents. Hi ha una Terrassa internacional de gent de feina, de
gent que s’ha mogut per feina i que és en moltes arrels de moltes families
terrassenques. No ho hauríem d’oblidar.
com l’avi Joan era el prototipus de la Terrassa tèxtil de mitjans del segle XX,
en una ciutat on hi hauria molta gent
del sud que hi arribaria per treballar. Ara, la diversitat s’ha fet més
internacional i les mirades de prevenció es posen sobre colors de pell i sobre
costums més diferents. Hi ha una Terrassa internacional de gent de feina, de
gent que s’ha mogut per feina i que és en moltes arrels de moltes families
terrassenques. No ho hauríem d’oblidar.
La
Terrassa internacional té i tenia moltes més cares, la de l’ hoquei que
proclama la ciutat més olímpica, la dels empresaris que agafen la maleta i amb
gran esforç personal intenten posicionar els seus productes al món, la dels
joves “Erasmus” que viuen intensament la vida en ciutats noves i universitats
diferents. Si alguna cosa caracteritza el nostre temps és que cadascú haurà de
saber resoldre a nivell personal el repte local/global com un dels factors clau
de la seva vida professional i/o empresarial. Quan de vegades, voltant pel món,
intentant obrir mercat em sento cansat o em queden hores perdudes en qualsevol
aeroport, recordo l’avi Joan i m’apareix ell, i la seva generació, com gent
feta d’una peça, que es movien pel món, amb menys comoditat però amb la
convicció que en cada viatge guanyaven una oportunitat.
Terrassa internacional té i tenia moltes més cares, la de l’ hoquei que
proclama la ciutat més olímpica, la dels empresaris que agafen la maleta i amb
gran esforç personal intenten posicionar els seus productes al món, la dels
joves “Erasmus” que viuen intensament la vida en ciutats noves i universitats
diferents. Si alguna cosa caracteritza el nostre temps és que cadascú haurà de
saber resoldre a nivell personal el repte local/global com un dels factors clau
de la seva vida professional i/o empresarial. Quan de vegades, voltant pel món,
intentant obrir mercat em sento cansat o em queden hores perdudes en qualsevol
aeroport, recordo l’avi Joan i m’apareix ell, i la seva generació, com gent
feta d’una peça, que es movien pel món, amb menys comoditat però amb la
convicció que en cada viatge guanyaven una oportunitat.
(la imatge pertany a una obra de Rembrandt)
Article publicat a Diari de Terrassa a 5 de maig de 2012