Sant
Llorenç i la Serra de l’Obac és un massís de roca que contempla alguns boscos i
que distribueix una xarxa espessa de camins en els fils de vegetació que s’arrapen
a les roques. Sense aquesta estructura de camins penjats del vegetal la
mobilitat per la muntanya no tindria res a veure. La veritat però, és que
aquestes canals que creixen en els plecs dels puigs o en les escletxes de
roques, més o menys majestuoses,  són  la gràcia d’ aquesta muntanya.

Avui
excursió llarga. Hem deixat el cotxe a l’Alzina del Sal·lari i hem enfilat cap
a L’Hospital de Sang i d’allà pel camí que surt pel darrera hem continuat cap
al Mal Pas.  Després de guanyar un coll
de la Carena de la Fosca ens precipitem cap a la riera que marca el punt de máxima
profunditat, d’allà anem a buscar el camí de Matarrodona i el deixem
ràpidament. A la dreta surt el camí que s’enfila cap a l’Agulla del Mal Pas.
Aquest camí ens deixa al camí que envolta el Mal Pas i cap a l’esquerra en
condueix fins al Coll de la Creu dels Alls. Allà ja som prop del Mas del
Puigdoure, un dels més majestàtics de la muntanya. Les seves vistes són impressionants,
ja sigui pel cantó de Montserrat com el que dóna cap a les vistes de Rocaprenys
– Coll Tanca – Paller Tot l’Any. El casalot és gran i devia ser molt important.
Conserva un trull i les tines de la febrada dels de la fil·loxera a França. El
silenci és la música d’aquest paisatge completíssim. El silenci i l’estat mig
enderrocat del mas donen un aire de misteri i solitud. Encara tant de temps
després es respira el treball del camp.  Tornem
anant a buscar directament el camí de Matarrodona i enfilant-nos cap al Turó
del Pujol retornem al cotxe. Hem tardat quatre hores amb esmorzar inclòs.
Cansats i amb les piles carregades de tanta bellesa.

Avui
la farigola era per tot, perfumant els camins. L’aigua degotava a qualsevol
racó, una primavera humida és el millor que podíem esperar després de l’hivern
sec que hem tingut. Aigua i farigola.