Molts directius quan veuen entrar al seu
despatx un dels seus col·laboradors intueixen si és portador d’un problema o
d’una solució. Hi ha persones que s’especialitzen en problemes i d’altres que
ho fan en solucions. Les organitzacions viuen dels que resolen o dissolen els
problemes més que no pas dels que els fan més grans. Fins i tot alguns semblen
ser molt bons en crear problemes que després altres han de solucionar. Formar
part del problema o de la solució, és en gran part una qüestió d’actitud, és
una manera d’estar a les organitzacions i al món.
despatx un dels seus col·laboradors intueixen si és portador d’un problema o
d’una solució. Hi ha persones que s’especialitzen en problemes i d’altres que
ho fan en solucions. Les organitzacions viuen dels que resolen o dissolen els
problemes més que no pas dels que els fan més grans. Fins i tot alguns semblen
ser molt bons en crear problemes que després altres han de solucionar. Formar
part del problema o de la solució, és en gran part una qüestió d’actitud, és
una manera d’estar a les organitzacions i al món.
Qui són els que formen part del problema?
En general, aquells que no saben posar-se en el lloc dels altres. Els que tenen
tirada al conflicte com a forma de relació.
Els que traspuen una actitud distant o fan de la seva supèrbia una
barrera més gran que la porta tancada dels seus despatxos. Els especialistes en
ressaltar les dificultats i els inconvenients de qualsevol novetat o
innovació. Els abonats al vol gallinaci
i de curt termini. Els sectaris. Els que són profundament estridents en la
reivindicació de drets però són oblidadissos en el compliment dels deures.
Aquells per als que tota negociació és de suma zero, guanyar quan més millor,
com si no hi hagués cap més negociació futura, com si el món no donés moltes
voltes. Una part del problema habitual són aquells per als que tot és culpa
dels altres i adopten la queixa com a fil conductor de la seva vida professional.
En general, aquells que no saben posar-se en el lloc dels altres. Els que tenen
tirada al conflicte com a forma de relació.
Els que traspuen una actitud distant o fan de la seva supèrbia una
barrera més gran que la porta tancada dels seus despatxos. Els especialistes en
ressaltar les dificultats i els inconvenients de qualsevol novetat o
innovació. Els abonats al vol gallinaci
i de curt termini. Els sectaris. Els que són profundament estridents en la
reivindicació de drets però són oblidadissos en el compliment dels deures.
Aquells per als que tota negociació és de suma zero, guanyar quan més millor,
com si no hi hagués cap més negociació futura, com si el món no donés moltes
voltes. Una part del problema habitual són aquells per als que tot és culpa
dels altres i adopten la queixa com a fil conductor de la seva vida professional.
Qui són els que formen part de la solució?
Aquells que immediatament després de comunicar les males noticies aporten
alternatives. Els donats a explorar sortides. Aquells que presenten un
compromís assertiu, una forma positiva d’involucrar-se en els projectes i les
organitzacions. Els que s’arremanguen i aquells a qui es troba quan van
maldades. Les persones que hi posen passió però l’entusiasme no els fa perdre la mesura. Aquells capaços de desafiar les ortodòxies,
de practicar el risc responsable que permet la innovació. Els que entenen el canvi,
no com una catàstrofe consubstancial, sinó com la forma lògica d’adequar-se a
contextos canviants. Els que són breus ajuden més a les solucions que els
pesats i els monocords. Els que lideren
equips amb generositat i entenen el lideratge com un servei creen espais on les
solucions són més fàcils. Aquells que procuren venir motivats des de casa i
esperen que no els desmotivin. Els que tenen talent (també emocional) són part
de la solució. Els que es pregunten que poden fer personalment pels altres, pel
seu país, per la seva empresa, i ho fan.
Aquells que immediatament després de comunicar les males noticies aporten
alternatives. Els donats a explorar sortides. Aquells que presenten un
compromís assertiu, una forma positiva d’involucrar-se en els projectes i les
organitzacions. Els que s’arremanguen i aquells a qui es troba quan van
maldades. Les persones que hi posen passió però l’entusiasme no els fa perdre la mesura. Aquells capaços de desafiar les ortodòxies,
de practicar el risc responsable que permet la innovació. Els que entenen el canvi,
no com una catàstrofe consubstancial, sinó com la forma lògica d’adequar-se a
contextos canviants. Els que són breus ajuden més a les solucions que els
pesats i els monocords. Els que lideren
equips amb generositat i entenen el lideratge com un servei creen espais on les
solucions són més fàcils. Aquells que procuren venir motivats des de casa i
esperen que no els desmotivin. Els que tenen talent (també emocional) són part
de la solució. Els que es pregunten que poden fer personalment pels altres, pel
seu país, per la seva empresa, i ho fan.
La pregunta sobre si som habitualment
problema o solució, no és menor, és molt seriosa i pertinent.
problema o solució, no és menor, és molt seriosa i pertinent.
Escric aquestes ratlles inspirat en un
comentari encertat de Carles Torrecilla a El Món a RAC1 en el sentit que la
Unió Europea no hauria de trucar només per donar males noticies perquè no és la
millor forma de presentar-se de part de la solució.
comentari encertat de Carles Torrecilla a El Món a RAC1 en el sentit que la
Unió Europea no hauria de trucar només per donar males noticies perquè no és la
millor forma de presentar-se de part de la solució.
(la imatge pertany a una obra de Van de Velde)
Article publicat a Diari de Terrassa a 25 de febrer de 2012