El
Sot de Serrallonga és en un dels racons
discrets de la muntanya, de quan la
Serra del’Obac ja es lliura cap al territori de Mura. És un espai fresc, silenciós, òbviament
ensotalat, i solitari, d’una diversitat natural insòlita. Avui era un territori gelat, amb una riereta
de gel que no es trencava ni a cops de roc.
Sot de Serrallonga és en un dels racons
discrets de la muntanya, de quan la
Serra del’Obac ja es lliura cap al territori de Mura. És un espai fresc, silenciós, òbviament
ensotalat, i solitari, d’una diversitat natural insòlita. Avui era un territori gelat, amb una riereta
de gel que no es trencava ni a cops de roc.
Hem
anat des de l’Alzina del Sal·lari a Coll de Boix i d’allà passant per l’Alzina
al Vent i el Pla de Serrallonga fins al Puigbó. Hem fet les dreceres aèries del
Turó dels Ducs per poder observar la magnífica sequència de rocams que queden a
l’oest: el Puig Andreu, Turó del Mal Pas, Turó de Puigdoure, Turó del Pujol,
Turó de l’Espluga. Cal aprendre a llegir
bé aquesta part de muntanya i per fer-ho no hi ha res millor que moure’s entre
les torrenteres i canals que separen els turons. I això hem fet avui.
anat des de l’Alzina del Sal·lari a Coll de Boix i d’allà passant per l’Alzina
al Vent i el Pla de Serrallonga fins al Puigbó. Hem fet les dreceres aèries del
Turó dels Ducs per poder observar la magnífica sequència de rocams que queden a
l’oest: el Puig Andreu, Turó del Mal Pas, Turó de Puigdoure, Turó del Pujol,
Turó de l’Espluga. Cal aprendre a llegir
bé aquesta part de muntanya i per fer-ho no hi ha res millor que moure’s entre
les torrenteres i canals que separen els turons. I això hem fet avui.
Del
Turó dels Ducs hem baixat en direcció a Puigbó
i un cop superat aquest i abans d’arribar al Puig Andreu hem baixat a l’esquerra
per un camí preciós, amb rouredes sensacionals fins al Sot de la
Serrallonga. Allà hem pujat verticalment
en direcció als Pins Cargolats i l’Era dels Enrics. La pujada és de les que fa
dir “sí senyor”. Els Pins Cargolats sempre són màgics i l’Era dels Enrics
sempre és un bon lloc per esmorzar i gaudir de la vista. Hem vist merles,
tudons i de lluny una rapinyaire que no he sapigut distinguir, semblava un
falcó.
Turó dels Ducs hem baixat en direcció a Puigbó
i un cop superat aquest i abans d’arribar al Puig Andreu hem baixat a l’esquerra
per un camí preciós, amb rouredes sensacionals fins al Sot de la
Serrallonga. Allà hem pujat verticalment
en direcció als Pins Cargolats i l’Era dels Enrics. La pujada és de les que fa
dir “sí senyor”. Els Pins Cargolats sempre són màgics i l’Era dels Enrics
sempre és un bon lloc per esmorzar i gaudir de la vista. Hem vist merles,
tudons i de lluny una rapinyaire que no he sapigut distinguir, semblava un
falcó.
Per
tornar, hem anat a buscar el camí que
puja de l’Hospital de Sang cap a la Carena on hi ha el GR i d’allà cap al
cotxe. L’excursió no arriba a tres hores i és de categoria.
tornar, hem anat a buscar el camí que
puja de l’Hospital de Sang cap a la Carena on hi ha el GR i d’allà cap al
cotxe. L’excursió no arriba a tres hores i és de categoria.
Aquesta
no és la muntanya més preciosa del món, però és la que el meu avi, el meu pare
i jo mateix, més temps hi hem dedicat. Ens hem ensenyat camins i hem contemplat
les vistes junts. Per nosaltres, com per tanta altra gent de Terrassa, la muntanya té una bellesa evident, pecualiar
i una altra bellesa interior, íntima, que només pot relatar-se havent-la
compartit. D’ells vaig aprendre a fer un
cert entrenament cívic caminant per aquestes “costes” per usar una expressió de
l’avi. Encara avui quan hi camino els sento al meu
costat, com si ens portéssim a passejar.
no és la muntanya més preciosa del món, però és la que el meu avi, el meu pare
i jo mateix, més temps hi hem dedicat. Ens hem ensenyat camins i hem contemplat
les vistes junts. Per nosaltres, com per tanta altra gent de Terrassa, la muntanya té una bellesa evident, pecualiar
i una altra bellesa interior, íntima, que només pot relatar-se havent-la
compartit. D’ells vaig aprendre a fer un
cert entrenament cívic caminant per aquestes “costes” per usar una expressió de
l’avi. Encara avui quan hi camino els sento al meu
costat, com si ens portéssim a passejar.