Diumenge,
darrer dia de les vacances de Nadal, matí de boira, poc fred. Hem deixat el cotxe al xiprer que enfila el
camí cap a la Font de l’Hort i d’allà hem transcarenat fins a baixar per la
Font Freda fins a la riera que, sinuosa, obra una de les fondalades més
boniques de la muntanya. Hem baixat depressa i un cop atravessada la riera (amb
aigua malgrat faci dos mesos que no plou gota) hem trobat, solitari, el Roure
del Parrac ( a la imatge). És difícil no relacionar el roure amb el pas del
temps i amb una solitud digna. D’allà
hem pujat la dura canal que porta fins al peu del Pujol de la Mata i hem anat a
esmorzar a Sesta Foréstega, un espai d’alzines, màgic i sublim. Al voler tornar
en direcció a la Falconera o la Mata ens hem perdut i hem fet una llarga
marrada e direcció cap a la Casa de La Vall, sort que ens hem adonat de l’error
i hem refet el camí fins a la Mata, d’allà fins a buscar el cotxe han estat
quatre salts. En total, més de tres hores.
darrer dia de les vacances de Nadal, matí de boira, poc fred. Hem deixat el cotxe al xiprer que enfila el
camí cap a la Font de l’Hort i d’allà hem transcarenat fins a baixar per la
Font Freda fins a la riera que, sinuosa, obra una de les fondalades més
boniques de la muntanya. Hem baixat depressa i un cop atravessada la riera (amb
aigua malgrat faci dos mesos que no plou gota) hem trobat, solitari, el Roure
del Parrac ( a la imatge). És difícil no relacionar el roure amb el pas del
temps i amb una solitud digna. D’allà
hem pujat la dura canal que porta fins al peu del Pujol de la Mata i hem anat a
esmorzar a Sesta Foréstega, un espai d’alzines, màgic i sublim. Al voler tornar
en direcció a la Falconera o la Mata ens hem perdut i hem fet una llarga
marrada e direcció cap a la Casa de La Vall, sort que ens hem adonat de l’error
i hem refet el camí fins a la Mata, d’allà fins a buscar el cotxe han estat
quatre salts. En total, més de tres hores.
La
boira feia que ens concentressim en una de les parts més velles de la muntanya.
La baixada per la Font Freda, frondosa, ferestega, on res hi és sobrer, una
fulla, una branca, un sotabosc poblat i
uns arbrers que gotejaven rosada. Tot disposat per atzar però donant una
sensació d’ordre ancentral, de maduració sòlida, sense presses. Després la
serenor dels alzinars de Sesta Foréstrega, un jardí natural, civilitzat. Aprendre a mirar la muntanya requereix el seu
temps.
boira feia que ens concentressim en una de les parts més velles de la muntanya.
La baixada per la Font Freda, frondosa, ferestega, on res hi és sobrer, una
fulla, una branca, un sotabosc poblat i
uns arbrers que gotejaven rosada. Tot disposat per atzar però donant una
sensació d’ordre ancentral, de maduració sòlida, sense presses. Després la
serenor dels alzinars de Sesta Foréstrega, un jardí natural, civilitzat. Aprendre a mirar la muntanya requereix el seu
temps.
De
tornada, m’han fet fixar que no hi ha el
monument als assassinats del 23 juliol de 1936. El monument de record feia
pena, tot ple de pintades i ha estat retirat, queda un petit replà buit en el
seu lloc. Em sap greu, perquè el monument responia a un dels pitjors fets de la
Guerra Civil a Terrassa, uns assassinats
injustificables en un temps de dicotomies artificials però radicals. Crec que
el monument es mereixia el seu respecte, no comparteixo per res les lectures de
que era un monument feixista, era el record a uns fets que haurien de
servir-nos per reflexionar i evitar situacions similars. Els Salvans, Barata, Prats,
el notari Badia, els Vallès, Vallhorant, Duran, mereixen un record ple de
respecte. El respecte i el record són un signe de maduresa cívica. No són els
únics que el mereixen, però per descomptat ells el mereixien.
tornada, m’han fet fixar que no hi ha el
monument als assassinats del 23 juliol de 1936. El monument de record feia
pena, tot ple de pintades i ha estat retirat, queda un petit replà buit en el
seu lloc. Em sap greu, perquè el monument responia a un dels pitjors fets de la
Guerra Civil a Terrassa, uns assassinats
injustificables en un temps de dicotomies artificials però radicals. Crec que
el monument es mereixia el seu respecte, no comparteixo per res les lectures de
que era un monument feixista, era el record a uns fets que haurien de
servir-nos per reflexionar i evitar situacions similars. Els Salvans, Barata, Prats,
el notari Badia, els Vallès, Vallhorant, Duran, mereixen un record ple de
respecte. El respecte i el record són un signe de maduresa cívica. No són els
únics que el mereixen, però per descomptat ells el mereixien.
Va morir massa gent a les cunetes d’aquesta
carretera i cap dels que hi van morir hi va tenir una mort justa.
carretera i cap dels que hi van morir hi va tenir una mort justa.
La
muntanya, malauradament no ha estat només testimoni de caminades, també de
crueltats sense cap justificació.
muntanya, malauradament no ha estat només testimoni de caminades, també de
crueltats sense cap justificació.