Una
excursió que barreja caminada, historia i geografía.  Hem deixat el cotxe a Rocafort i hem fet una
excursió preciosa fent el circuit 
Rocafort – Cases del Salat – Casa del Flequer – Font de Colldat – Palça
de les Bruixes – Casa Casassaies – Les Grauetes i altra cop Rocafort. Hem fet
l’excursió seguint les indicacions del llibre d’E. Grau i F. Vancells, i
tanmateix, els agraïm el suggeriment.

És
una excursió llarga, d’unes quatre hores i que presenta diversos atractius. El
primer destacable són les masies. La Casa del Flequer i la Casa de Can
Casassaies (a la foto) tenen en comú la seva contundencia visual, les dimensions notables i
el fet que, com indiquen les seves tines, dominaven un territori que va voler
aprofitar  les successives oportunitats
que va suposar la fil·loxera. El testimoni de les tines, de les barraques de
vinya i de les moltes parets de pedra seca al més mínim pla de terreny
configuren una geografía especial. Les dues masies van viure, a més, episodis
molt significats de l’activitat dels maquis, especialment del famós grup
liderat per Massana, amb segrestaments i enfrontaments armats per
entremig.  Encara avui fa impressió
imaginar aquells fets de finals dels anys quaranta.

El
segon aspecte destacable de l’excursió és l’àrea de la Font de Colldat, amb
racons de gran bellesa. Aquesta zona del Parc, presenta ja un paisatge propi
del Bages, terreny clar i bosc de pi.  És
un paissatge més sever, poc recomanable per excursions a l’estiu. Però a la
zona de Colldat, la vegetació fusiona roure i pi i presenta un racó especial,
amb una mena de congost de roques que dibuixa un entorn propi de pel·lícules
d’aventures. Només per tram l’excursió ja val la pena.

El
tercer aspecte destaclable es la petjada de l’esforç. No és un terreny fácil,
però arreu hi ha la petjada de l’esforç de gent que desconeixem però que
moldejaven un paissatge per sobreviure i millorar. Les tines, les barraques,
les parets de pedra, tot respon a un esforç col·lectiu per treure profit d’una
terra seca que acostuma a tenir rieres seques com cicatrius.  És una geografía de l’esforç.

Feia
temps que no tornava a Rocafort. He vist la casa que un temps va ser del meu
pare i la que fou dels seus oncles. M’ha semblat un paissatge millor del que
recordava. Segurament el paissatge no ha canviat però sí la meva forma de
mirar-lo. De tot cal aprendre’n!

Nota:
això dels quads és molt molest, el seu soroll és impropi d’aquest entorn, que
al menys jo el percebo com una profanació innecessària.