Hem
continuat explorant la zona de La Vall de Mura. 
Hem deixat el cotxe una mica per sota la casa de La Vall i hem recuperat per un
xaragai l’alçada de la carretera. Des d’allà hem seguit el preciós camí que
porta cap a La Font de la Guineu.   El
bosc estava moll, les pluges d’aquest final d’octubre han estat ben caigudes,
imprescindibles.  La muntanya alleugerida
de tanta sequera semblava voler recuperar 
la normalitat tardoral i vestir-se dels colors propis del temps.

Hem
arribat a la Font de la Guineu i davant l’opció del camí que porta cap a les
Roques de la Coca i la que porta cap el Montcau i Els Emprius hem agafat
aquesta segona.  Ens hem perdut les
magnifiques vistes de la caminada, una boira espesa ho crobria tot. No feia
gens de fred. Els camins eren plens de teranyines teixides amb esforç, just  després
de les pluges.

Hem
tornat pels Emprius i hem triscat el darrer tram per camins difusos de bosc  fins arribar altra cop a el Casa de la Vall.
Al ser una excursió curta i poc exigent, hem passejat fins el pantà de la casa,
mig buit malgrat les darreres pluges. Tot el pantà era cobert d’un llot espès,
una manta verda. Tanmateix aquests cinc minuts de camí devien ser el passeig
natural dels hábitants de La Vall.  No
hem trobat ningú mentre caminavem, però per la quantitat de cotxes que hi havia
a dalt de La Mata tothom semblava probar si trobava bolets. Nosaltres no n’hem
vist ni un, ni una trista cuagra.