La
Vall de Mura és una de les grans masies del Massis de Sant Llorenç, un petit
barri de cases ja documentades ja al segle XII. 
Hem deixat el cotxe just sota aquesta casa notable i hem enfilat per un
camí que hem perdut i recuperat cap a la Carena dels Emprius. Les vistes que
presenta tota l’excursió de la part nord del Montcau, els Cortins i la
Falconera són un regal. Per contra Els Emprius van ser la frontera de l’incendi
de 2003 i des de dalt la carena es veu l’enorme impacte del foc encara avui.
Cara i Creu. 

Aquesta
és una zona poc freqüentada de la muntanya i d’una vegetació que cada cop
s’aproxima més a la aridesa del Bages. És un paisatge amb caràcter. Un paisatge
treballat,  amb feixes i paret seca als
boscos, amb masies encara habitades, amb històries de la Guerra encara vives.

El
bosc està molt sec, és una tardor molt eixuta. Cada passa que donem és un cruixir
de fulles, de branques, de terra clivellada de sequedat. Fa patir.  Aquesta tardor sense bolets ha estalviat els
embats dels boletaires però ha deixat el bosc trasbalsat per un clima impropi.
Els colors ocres i torrats neixen tímids i pàlids.

No
crec que tardem gaire a obrir un debat sobre l’accés al Massís els caps de
semana.  La pressió sobre punts
determinats de la muntanya és molt i molt alta. 

(imatge de l’ocell de pedra )