Avui he entès bé per primer cop la seqüència que formen darrera el Montcau; els Cortins, Les Roques de la Coca i el Cavall Bernat de la Vall. Tres referències per entendre una part rocosa i obaga del Massís, orientada a nord.

La llum i especialment la temperatura acosten l’estiu. Hem deixat el cotxe a Coll d’Estenalles i a mitja alçada del camí que puja al Montcau hem trencat a l’esquerra en direcció als Cortins. Hem baixat per la canal que es precipita des del coll que es descriu entre els Cortins i el massís del Montcau. Un coll verd perfecte entre ocres i grisos de roca, segons la llum. El camí baixa fort i gira cap a la dreta i porta per un camí aeri (massa pel meu gust) fins a sota les Roques de la Coca. Just sota les Roques de la Coca el camí va baixant fins la carretera que porta cap a Mura. Pel camí hi ha una roca foradada que dona una perspectiva preciosa sobre La Falconera i Montserrat (avui com es veu a la foto la boira impedia veure Montserrat).

Un cop a la carretera surt un camí que retorna en forma de V molt estreta i que s’enfila per un nivell inferior cap a la base de les Roques de la Coca passant per la Font de la Guineu, en el tram conegut com el Serrat de la Coca. Abans d’arribar a la font el camí ofereix unes vistes impressionants dels espadats dels Emprius. La font és un toll d’aigua que neix de terra i on es fàcil que les bestioles busquin abeurar, la toponímia no és cap enigme en aquest cas.

Aquesta zona de la muntanya és vertical, solitària, els desnivells són pronunciats, però les canals i les vistes són d’una gran bellesa. Tornant en direcció a Coll d’Eres per un camí que fa faixa al Montcau hi ha un moment especial. Quan s’obre la Vall més enllà dels Emprius i es veu el Marquet de la Roca al fons, la vista es perd en un punt de fuga que fa oblidar que estem a quatre passes d’una corona atapeïda de ciutats.