Sant Llorenç i la Serra de L’Obac no és millor muntanya del món, segur. Però és la nostra pàtria dels diumenges, aquella en la que invertim mirades, il·lusions, emocions. Aquella que em porta el record del pare i de l’avi Salvador. És la muntanya en la que ens reconeixem compartint la trajectòria de generacions i generacions. És un espai prou gran per permetre descobertes insòlites i variants al camins coneguts, sempre hi ha una font, una cova, una balma, un avenc a prop d’un camí que mereix un vol. I quan s’acaben les variants dels camins hi posem les nostres pròpies variants, els nostres humors i aquest tel espiritual que només sento ja quan passejo per la muntanya, aquesta sensació de petitesa i d’una certa inquietud quan reclama transcendència.

Hi ha dies que és millor deixar que la muntanya triï el camí que has de recórrer, és la manera de descobrir, d’explorar. Avui hem descobert la Serra Llarga de Casajoana, que queda just a sota dels Hostalets del Daví. La balconada que permet sobre la Carena de la Fosca, La Carena de l’Espluga, el Quarto de Reixa , el Paller Tot l’Any és tan captivadora que no hi ha moment per marxar. La sinuositat del Torrent de la Font de la Cansalada s’aprecia amb claredat i, aquesta època s’acumulen els matisos del verd sobre el verd. Hi ha ocells que viuen la primavera amb tota l’estridència del que són possibles.

Hem agafat el Camí Ral des de la Barata i hem trencat a la dreta per Coll de Correu amb ganes de fer el camí de la Cansalada que ens tornés a Coll Tanca i d’allà anar carenant fins el Collet Estret i tornar. Però ens ha semblat un cop baix que valia la pena saltar cap al Turó de l’Espluga i no hem trobat el camí. Al final, després d’acompanyar molt tros el Torrent de la Cansalada per una pista insòlitament ampla en plena fondalada, hem anat a espetegar a La Serra Llarga de Casajoana. Hem agraït l’error perquè ha tingut una recompensa preciosa.

La imatge és de la Roca del Duc, anant cap a Coll de Correu (http://www.santllorencdelmunt.com/ )