La muntanya no és un laberint però és una successió de colls, de valls, de puigs, de canals. Aprendre a llegir el paissatge requereix paciència, intuïció i gaudir de la prova – error quan cal. Avui he fet una matinal preciosa més guiada per la intuïció que pel mapa. A punta de dia, m’he enfilat fins a l’Hospital de Sang des de l’Alzina del Sal·lari. Un cop allà he seguit pel camí que surt de l’hospital en direcció nord. Primer puja fins al coll que permet travessar la Carena de la Fosca i baixa abruptament fins a trobar el camí que va fins a Matarrodona.

En tota aquesta zona hi ha alzinars molt notables. Hi sovintegen petits rams d’alzines, troncs que creixent en forma circular com si fossin un pom per un centre de taula gegant. Trobo romaní molt florit. Montserrat torna a ser un vaixell que surt de la boira. Hi ha ocells que garrulen i refilen. A les obagues queda glaç encastat de fa dies.

El repte d’avui era enllaçar amb el Turó del Mal Pas des de L’Hospital de Sang. He caminat un tram del camí de Matarrodona i a la dreta hi ha un caminet, bastant perdedor a l’inici , que porta directe cap a la Cova i l’Agulleta del Turó del Mal Pas. Just a sobre la Cova hi ha el camí que porta cap a sota la panxa del Turó del Mal Pas. Només per la cova i per l’agulleta l’excursió ja paga la pena.

El Turó del Mal Pas és una roca molt notable, des de sota s’aprecia bé la balma que cega la seves formes arrodonides i ressalta una certa solemnitat continguda. He tornat per l’Era dels Enrics on m’he aturat a mirar Montserrat, la casa del Puigdoure, el propi Turó del Mal Pas, el Puig Andreu i més enllà el fil de neu que serveix per seguir el perfil dels Pirineus. L’Era dels Enrics és una atalaia significada.

L’excursió és curta, un parell d’hores i escaig, una caminada agraïda i molt distreta.

(la imatge del Turó del Mal Pas l’he tret de la web http://www.santllorencdelmunt.com/)