Nadal a muntanya. Fred i una soledat serena. Les vistes sobre els Emprius des de les Roques de la Coca són nítides i tenen sempre una cella nevada quan els Pirineus marquen l’horitzó. La vista sobre La Falconera és sempre impressionant des d’aquest cantó dels Cortins. Caminar pel rocam és lent i perillós, les llengües d’aigua glaçada fan de trams sense habitual dificultat, travesses complicades. El bosc posa una catifa de fulles que amaga els camins. Al final tornem enrere i baixem del Montcau cap a Coll d’Eres. Mai l’havia vist tan endreçada i neta aquesta plaça porticada d’arbrers que és Coll d’Eres. Enfilem amunt i pel trencall de La Morella agafem un camí que puja fins La Font Flàvia, un racó fresc que en aquest dia de vent es més acollidor del normal. Tornem per la Carena del Pagès i busquem dreceres per arribar a la Casella de Peoners sense tocar el tram de camí asfaltat.

És Nadal, la muntanya és conscient de la solemnitat amb que ha d’acollir els pocs caminants que hi corren i alenteix el silenci i il·lumina la claror.

(A la imatge, detall de La Falconera)