Tenia un deute des de finals de juny. Em vaig desllorigar el peu a sota Coll de Boix i fins avui no he pogut tornar a fer la caminada que tenia el cap. El dia no convida, ha plogut tota la nit i és ben núvol però les ganes poden més.

Al final, ha sortit una excursió preciosa, altament recomanable. He pujat des de l’Alzina del Sal·lari a Coll de Boix i he continuat cap el camí que porta a l’Era dels Enrics, d’allà i mirant cap a Puig Andreu hi ha el camí que porta cap al paratge dels pins cargolats. Una raresa de pins que adopten un contorsionisme extrem, la seva sinuositat és insòlita perquè es tracta d’exemplars gruixuts i vigorosos. No són pins tortuosos són pins cargolats. El bosc adopta un aire misteriós i segur que aquests pins cargolats han alimentat llegendes de bruixes i nigromants. El camí continua cap el peu de Puig Andreu. En una baixada i pujada en forma de “v” molt pronunciada, s’arriba al tram de camí entre Puigbó i Puig Andreu. He fet la tornada per L’alzina Al Vent i l’Avenc del Llest.

La boira construïa paisatges efímers. Avui la boira es posava suament per colls, rocams i camins amb una abraçada suau, tendre, humida i parsimoniosa. Anticipava altres abraçades més contundents en severes boires d’hivern. M’atrapa la boira i ho emborratxa tot, distreu dels camins. En la boira tot moviment és tàctic.

La pluja de la nit anterior ho amara tot. Els verds presenten un diàleg franc i intens només trencada pels primers ocres tardorals. Avui m’he retrobat la muntanya somiada. Torno al cotxe xop de dalt a baix. En dues hores i mitja llargues no he trobat ningú.