He pujat a la Mola des de Cavall Bernat per un camí dels monjos que semblava cansat de gent. M’he aturat a la Font del Saüc: Recordo haver-hi anat amb el meu avi. L’àvia ens preparava una “fiambrera amb llumillu” que després varem saber que es deia una carmanyola de llom. El llom tenia regust de ferro i el pa mai era tou. L’avi bevia vi de la bota (del vi en deia morapiu) i jo aigua amb una cantimplora folrada de vellut verd. Calçàvem xiruques. i portàvem unes motxilles com de lona gris, a la meva, hi portava un escut amb les quatre barres. L’avi Salvador m’explicava quan havia pujat a cavall a La Mola i jo l’escoltava fascinat.

He deixat els records a la font i he pujat a La Mola, després he baixat fins a la Cova – Ermita de Santa Agnès. M’impressiona que en aquesta part tant vertical de muntanya, davant de la verticalitat dels turons del Cabrit, del Boc i de les Nou Cabres, parets espectaculars, algú fa segles hi va construir una ermita amb voltes gòtiques a costat del rocam que regalima aigua. He llegit que era una mena de convent de “dones penedides”. Aquest meravellós paratge devia ser tot un exili interior. És un racó fresc, amb un concert d’ocells de capvespre. Es baixa a Santa Agnès però pujar, pujar sembla que es pugi de l’infern.

He tornat altra cop pel Camí de la Soleia per veure novament la vista sobre la Castellassa de Can Torres quan es fa fosc i les roques busquen la fresca.