Ahir es va presentar el llibre realitzat amb textos d’aquest blog: “Cosas que aprendemos después”. Vaig tenir l’honor de que l’editor, Jordi Nadal i el Rector de la UPF, José Juan Moreso, em precedissin amb dues intervencions que per a mi són inoblidables. Agraeixo molt sincerament als lectors del blog la seva fidelitat i els seus comentaris i als assistents ahir a l’acte el seu suport i estima.

Us reprodueixo una part del meu discurs, el que em sembla recull l’essència del llibre.

Un dia t’adones que no saps exactament on i quan has après coses que no havies trobat en els llibres, o que les havies entès de la interacció entre els llibres i la vida. Són coses que aprens després. Són coses que aprens compartint. Moltes d’aquestes coses les he après de vosaltres, gràcies a tots per estar aquesta nit aquí. Aquest és un llibre compartit perquè el seu contingut s’inspira en la quotidianitat del treball amb els clients, amb els companys, amb els alumnes, per tant el copyright últim és compartit amb molts de vosaltres. Aquest, també és un llibre compartit perquè està basat en un blog que neix per a fixar i compartir coneixement. Potser si no tingués tan mala memòria no em veuria obligat a escriure per aprendre. El blog és una eina per a aprendre, és una eina per a compartir.
El blog va néixer fa tres anys per culpa del Sergio Cortés que em va introduir en aquest món de continguts a la xarxa del que ell ara és un gurú amb un gran projecte empresarial i del Pere Cardús que ho va fer tècnicament possible. El blog i el llibre que ara teniu a les mans és un llibre de pessics. Sempre m’han agradat els llibres que pots agafar i deixar, espurnejar idees, passejar-hi d’una pàgina a l’altre i aturar-te allà on l’interès d’aquell moment o l’estat d’ànim et conviden a llegir unes línies. És un llibre de pessics perquè ha estat escrit en les cantonades de l’agenda. Molts d’aquests post estan fets als avions i aeroports, a casa quan tots mirem la tele amb el portàtil a les cames o al despatx entre reunió i reunió. Trobareu pessics de gestió empresarial i gestió pública, d’innovació, de gestió del talent, d’estratègia i de comunicació.

El blog, tot i no liderar cap ranking de lectura, te prou lectors com per a que esdevingui un compromís. Un compromís amb un mateix en aquest cursa infinita de fixar coneixement i amb els lectors a qui agraeixo la seva fidelitat i especialment els seus comentaris. El blog té poques regles: no parlo de política, ni de coses personals, escric el que penso i escric perquè és la meva forma d’aprendre. No m’agrada desqualificar-hi persones perquè és un exercici que cada dia trobo més mediocre i menys interessant.

Al final, acabes parlant al blog i al llibre del que ha estat significatiu en la pròpia trajectòria: l’empresa, la universitat, la gestió pública, els que han sigut els meus móns professionals. A tots aquests trams de vida he fet amics i avui tinc la sort de retrobar-vos aquí. A tots aquests trajectes he anat sedimentant algunes conviccions que aquest llibre m’ha permès de plasmar ni que sigui dispersament, sovint en unes llistes que busquen atrapar al lector en espurnes de pensament.

Quines són les coses que he après després d’aquests trajectes professionals? Coses senzilles però que no per senzilles no deixen de semblar-me les coses centrals…per a la nostra activitat com a professionals, com a responsables de projectes institucionals o com a líders de projectes empresarials. Permeteu-me que assagi avui una llista més que us introdueixi al llibre, que apunti a aquelles coses que he intentat subratllar com les coses que em semblen importants en el món de la gestió professional en el que ens movem. Les 10 coses que he après després són:

1. La importància de pensar. Estic contra el benchmarking i a favor de pensar. Hi ha massa imitació en la gestió i poca diferenciació. Pensar ràpid i en gran és una competència que em fascina. Em sembla que pensar és un exercici personal i que raonar és un exercici d’equip. Aprendre a pensar és la nostra vida.

2. El respecte pels que arrisquen en els seus projectes, arrisquen de la seva butxaca o arrisquen les seves trajectòries. Necessitem una societat que respecti més els que arrisquen per empènyer i que ignori molt més els que només saben bloquejar o destruir. Que consideri més als que surten de la seva àrea de seguretat per a crear i servir als altres.

3. El desconfiar dels que tenen la queixa per relat. Ni com a professionals, ni com empresaris, ni com a país, em sembla que no serveix per res instal·lar-se en la queixa com a trajectòria. Admiro els que saben encaixar i afrontar les adversitats amb resilència. La queixa permanent és una mala estratègia personal i col·lectiva.

4. El buscar el benefici d’obrir les nostres organitzacions per a fer-les més innovadores i que així puguin créixer més i millor. Obrir la ment, obrir les empreses a la innovació eficient amb altres, a les aliances i al corporate entrepreneurship és, en aquest moment, el meu repte professional.

5. L’admirar el talent i donar-li prioritat. Tenim massa infraestructures sense talent. No tothom serveix per a tot. És decisiu qui fa les coses. Hem de triar, hi ha dues espirals, la del talent que atreu talent i la de mediocritat que atreu mediocritat. I admiro especialment el talent sense arrogància, el d’aquells que saben conjugar intel·ligència i humilitat, saviesa i sentit del servei.

6. Respecto molt l’esforç. Crec que hem de recuperar el sentit de l’esforç, òbviament de l’esforç amb sentit. Crec que els projectes necessiten empeny i hores a més de talent. No em sembla fàcil resoldre l’equació de la vida professional i la personal i tinc en els meus pares un gran testimoni de treball que m’ha marcat i que em fa valorar molt aquells cansats que fan la feina.

7. Celebro la brevetat. La considero una mostra de respecte als altres. L’esforç de síntesi que evita envair innecessàriament el temps dels altres. Celebro la brevetat perquè comporta invertir força temps per a convertir-la en brevetat prolífica i brillant. En comunicació, menys és més.

8. M’agrada la gent a la que no s’ha de motivar. Em generen confiança aquells que venen motivats de casa i que són bons anticossos per al bloqueigs corporatius i per a les tonteries que sovint omplen les empreses i les institucions. Jo, com el Francesc Santacana, un d’aquests meus mestres de després, va dir un dia en una entrevista a El País: “estic contra la tonteria”, doncs això, jo estic contra la tonteria.

9. El que em fa professionalment feliç és aprendre, desaprendre no sé si em fa feliç, però és tant necessari com aprendre i és més difícil. Si no aprenem a les organitzacions on som vol dir que és hora de deixar-les.

10. He entès finalment, gràcies als meus companys, als clients i als alumnes, que liderar és servir. I d’alguna manera, aquest llibre vol ser un exercici de servei.