No era un dia per anar al bosc. Hi havia massa neu al Massís de Sant Llorenç. Pujant per la carretera de la Mata els caramells de gel eren impressionants i s’apilava molta neu als vorals de la carretera. M’he aturat per sobre el Km. 12 i he agafat el camí de la Font de L’Hort perquè els conec molt bé, perquè és bosc d’alzina i té trams poc fressats i trams oberts. He aparcat sobre neu verge i he començat a caminar sobre neu verge que, en alguns tolls, arribava a superar el mig metre. La neu immaculada només exhibia el testimoni dels porcs senglars que deixaven unes petjades perfectament perfilades., recents. Era preciós, insòlit, i era lamentable.

La neu, gelada, es dipositava en pans enormes i molt pesants sobre les branques que en alguns casos sotmetien les branques fins arribar a terra. Algunes alzines eren a terra. Amb el bastó m’he entretingut a treure alguns d’aquests pans de neu, costava força, quan la neu queia a terra algunes branques recuperaven, elàstiques una certa verticalitat, però d’altres semblaven quedar amb un gep definitiu. He tornat sobre les meves passes amb una sensació agridolça.

He agafat el cotxe i he anat a mirar la Vall de Mura des de La Falconera, les parets de sobre Coll d’Estenalles eren severes, negres, gelades, esporàdicament blanques. tenien una verticalitat més ferestega. La neu aquí era ben glaçada.

La setmana passada pensava que la primavera era a tocar però l’hivern ha volgut guanyar el partit al darrer minut i ha deixat aquesta nevada que donarà molta feina. La primavera fa cua, espera que els pans de neu gelada es precipitin i amaga la força sota terra. No tardarà a esclatar.

El bosc mediterrani està pensat per enfarinar-se de tant en tant i disfressar-se de pessebre de Nadal, però no està preparat per aquestes nevades notables. L’hem de cuidar.