Avui el bosc oferia totes les seves virtuts: terra flonja per pluges recents, temperatura freda que permetia racons de gebrada i alguna glaçada i una mica de sol per escolar-se entre les fulles i branques per fer un calidoscopi de verds, ocres i terrosos que no cabria a la millor pinacoteca. La vista des de La Mola era perfecta , el mar lluent darrera Collserola, el Pirineu nevat com horitzó nord i el Montseny i Montserrat tancant un perímetre d’or que ens cal preservar com sigui.
Hem sortit amb el Joan des de la carretera de La Mata bastant per sobre l’Alzina del Sal·lari i hem enfilat pel camí que porta directa al Roure del Palau passant per la Bassa de la Calçada. Aquest part de la muntanya està construïda a base de roures imponents, sòlides alzines, pins que agafen gran alçada i boixos que acompanyen. Observem que el camí és ple d’arbres caiguts que creuen i dificulten el camí. Tots els arbres caiguts són pins. El camí és estret i a estones molt frondós. Aquí és on la muntanya amaga els seus secrets més íntims.

Arribem a la Carena del Pagès i enfilem cap a la Mola passant per la Cova del Drac. Allà ens aturem i observem la seqüència perfecte que presenta el Turó de les Nou cabres i la Morella. Uns espadats espectaculars que s’aixequen als peus del Òbits i la Font Flàvia. Tanmateix la Cova del Drac té unes vistes verticals i un aire misteriós.
Un cop a la Mola hem esmorzat al bar restaurant del Monestir. Hem fet el camí amb una hora i mitja, prou ràpids com per acumular gana suficient per fer un bon esmorzar. S’imposa menjar unes bones torrades amb tomàquet de penjar i una bona fregadissa d’all amb botifarra i truita. Parada i fonda. Més enllà dels finestrals, Terrassa, Collserola i el mar.
Hem tornat pel mateix camí amb el Montcau com a nord mentre anava explicant al Joan coses de la muntanya que vaig aprendre del meu pare i del meu avi.

(La foto és del Turó de les Nou Cabres feta des de la Cova del Drac).