Avui us presento un clàssic entre clàssics, pujar a La Mola des de Cavall Bernat. Un camí iniciàtic que només es pot fer un dia com avui, de la Mercè, en que no es festa a Terrassa i Sabadell, tot i així hi havia força gent. No hi aneu a un dissabte o un diumenge si teniu al·lèrgia als camins massificats.
Després d’enfilar-me per les pendents que porten al peu del Cavall per anar a buscar el Camí dels Monjos, començo a pujar per un dels camins més històrics i ben definits de la muntanya. El camí té una conservació excel·lent, mai l’havia vist tan cuidat. He arribat a La Mola en 45 minuts anant a poc a poc. El motiu de tornar a la Mola ha estat poder veure la nova taula d’ordenació geogràfica que hi ha posat Caixa de Sabadell. Cal dir que aquesta entitat ja havia posat l’anterior el 1960. La taula actual és més gran i més entenedora. Ajuda, per exemple, a identificar amb facilitat la seqüència que marquen El Turó de les Nou Cabres, La Morella i Roca Mur (una seqüència de roques preciosa) o orientar-se respecte del Montseny i del Pirineu. És una peça d’agrair, ajuda a llegir el paisatge i empeny a conèixer el Massís. La baixada de La Mola és ràpida, i l’opció de la Canal de Can Pobla sempre és temptadora, a més de ser molt ràpida dona accés coves mítiques com la del Frare o la del Manel. Però he baixat pel Camí dels Monjos. Baixant deixes a l’esquerra els camins de La Soleia i de La Senyora, dues magnífiques opcions per entendre els plecs de la muntanya, dos camins penjats amb tiralínies pels laterals de la muntanya. Són, sens dubte, dos dels camins més recomanables per conèixer Sant Llorenç ja que la voregen d’una forma molt aèria i després s’endinsen cap a les entranyes d’alzinars i canals que la fan una muntanya diferent.
La Mola és un punt d’arribada i de pas entre monestirs, però posar-hi els peus sempre et dona una sensació de cobrir una petita fita. La Mola té un punt de majestuositat que cal reconèixer i una vista que en dies de febrer pot abastar des dels Pirineus fins a endevinar Mallorca. No puc recordar ni les vegades que hi he pujat, les vegades que hi he acampat en les feixes de sota el Monestir, algun cop hi he anat a Missa del Gall, les primeres vegades que hi vaig pujar amb l’Escola, amb l’esplai. Aquesta és una sensació molt habitual per a gent de Terrassa i del Vallès, la muntanya i, La Mola en especial, ens explica com hem canviat i com hem anat estimant i mirant la muntanya d’una forma diferent. Si marxéssim lluny sempre voldríem tornar a pujar a La Mola.
He tornat al bosc després de l’estiu complint una abstinència de gairebé tres mesos. M’havia promès tornar-hi després de les primeres pluges de setembre. Anar al bosc amb les calors severes de l’estiu em sembla com una mena de profanació, com un risc innecessari. Tornar-hi a passejar reconforta.
L’únic mal gust de la tarda és contemplar, un cop més, que l’únic límit que té l’ urbanisme de Matadepera és el que marca l’orografia. No puc entendre que algunes cases es facin on es fan. Ho trobo un excés incomprensible.
Després d’enfilar-me per les pendents que porten al peu del Cavall per anar a buscar el Camí dels Monjos, començo a pujar per un dels camins més històrics i ben definits de la muntanya. El camí té una conservació excel·lent, mai l’havia vist tan cuidat. He arribat a La Mola en 45 minuts anant a poc a poc. El motiu de tornar a la Mola ha estat poder veure la nova taula d’ordenació geogràfica que hi ha posat Caixa de Sabadell. Cal dir que aquesta entitat ja havia posat l’anterior el 1960. La taula actual és més gran i més entenedora. Ajuda, per exemple, a identificar amb facilitat la seqüència que marquen El Turó de les Nou Cabres, La Morella i Roca Mur (una seqüència de roques preciosa) o orientar-se respecte del Montseny i del Pirineu. És una peça d’agrair, ajuda a llegir el paisatge i empeny a conèixer el Massís. La baixada de La Mola és ràpida, i l’opció de la Canal de Can Pobla sempre és temptadora, a més de ser molt ràpida dona accés coves mítiques com la del Frare o la del Manel. Però he baixat pel Camí dels Monjos. Baixant deixes a l’esquerra els camins de La Soleia i de La Senyora, dues magnífiques opcions per entendre els plecs de la muntanya, dos camins penjats amb tiralínies pels laterals de la muntanya. Són, sens dubte, dos dels camins més recomanables per conèixer Sant Llorenç ja que la voregen d’una forma molt aèria i després s’endinsen cap a les entranyes d’alzinars i canals que la fan una muntanya diferent.
La Mola és un punt d’arribada i de pas entre monestirs, però posar-hi els peus sempre et dona una sensació de cobrir una petita fita. La Mola té un punt de majestuositat que cal reconèixer i una vista que en dies de febrer pot abastar des dels Pirineus fins a endevinar Mallorca. No puc recordar ni les vegades que hi he pujat, les vegades que hi he acampat en les feixes de sota el Monestir, algun cop hi he anat a Missa del Gall, les primeres vegades que hi vaig pujar amb l’Escola, amb l’esplai. Aquesta és una sensació molt habitual per a gent de Terrassa i del Vallès, la muntanya i, La Mola en especial, ens explica com hem canviat i com hem anat estimant i mirant la muntanya d’una forma diferent. Si marxéssim lluny sempre voldríem tornar a pujar a La Mola.
He tornat al bosc després de l’estiu complint una abstinència de gairebé tres mesos. M’havia promès tornar-hi després de les primeres pluges de setembre. Anar al bosc amb les calors severes de l’estiu em sembla com una mena de profanació, com un risc innecessari. Tornar-hi a passejar reconforta.
L’únic mal gust de la tarda és contemplar, un cop més, que l’únic límit que té l’ urbanisme de Matadepera és el que marca l’orografia. No puc entendre que algunes cases es facin on es fan. Ho trobo un excés incomprensible.