He passat moltes vegades pel Coll Estret al peu de Castellsapera. Moltes vegades ha estat una referència per orientar-me. La seva majestuositat, la prominència del Queixal de Porc que l’acompanya, els fan una referència constant en els paisatges del Massís de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac. Avui he enfilat des d’una mica més amunt de La Barata pel camí ral fins al Coll Estret i des d’allà he pujat cal al Queixal de Porc. Ha valgut la pena. La vista sobre el Paller Tot L’Any o la Roca Salvatge és molt aèria, preciosa. Definitivament, Castellsapera és un balcó magnífic per llegir la muntanya. Per entendre la seva constitució en plecs, en valls, en pujols en un mapa natural molt interessant.
El bosc que puja fins al peu del Queixal de Porc és un d’aquests boscos noucentistes que té aquesta muntanya. És veritat que hi ha canals i obagues molt denses, però hi ha també molts racons d’una mediterranietat radical, d’un altíssima civilitat, com endreçats amb gust, en un combinació de pedra, arbres i llum molt particular.
En arribar a Castellsapera m’ha saludat una perdiu. He continuat per un camí que voreja Castellsapera pel cantó de La Mola en direcció a Tres Creus. He comprovat que a dalt de Castellsapera hi onejava una bandera estelada que primer m’havia semblat una bandera dels Estats Units, però no.
M’he arribat fins a La Pola. M’agrada recaminar els camins que em va ensenyar el pare. La Pola tenia aigua fresca i en la roca foradada d’abans d’arribar, la cova que hi ha al costat era neta i polida. He retornat de la Pola cap a Castellsapera per baixar primer a L’Avenc de Castellsapera ( a la imatge extreta de http://www.santllorencdelmunt.com/) i després molt verticalment fins a l’Avenc de les Cantarelles i fins la carretera.
Avui el bosc estava amorós. La pluja del dijous passat li ha fet molt de bé. Al matí, la rosada refrescava, la terra tenia una pols recent i venien ganes de clavar les mans a terra com per buscar les arrels. A l’estiu tota cuca viu, he fet el camí en mig de càntics, de sargantanes al sol i de desfilades d’unes formigues molt consistents. De tornada les cigarres no han deixat de cantar.
El bosc que puja fins al peu del Queixal de Porc és un d’aquests boscos noucentistes que té aquesta muntanya. És veritat que hi ha canals i obagues molt denses, però hi ha també molts racons d’una mediterranietat radical, d’un altíssima civilitat, com endreçats amb gust, en un combinació de pedra, arbres i llum molt particular.
En arribar a Castellsapera m’ha saludat una perdiu. He continuat per un camí que voreja Castellsapera pel cantó de La Mola en direcció a Tres Creus. He comprovat que a dalt de Castellsapera hi onejava una bandera estelada que primer m’havia semblat una bandera dels Estats Units, però no.
M’he arribat fins a La Pola. M’agrada recaminar els camins que em va ensenyar el pare. La Pola tenia aigua fresca i en la roca foradada d’abans d’arribar, la cova que hi ha al costat era neta i polida. He retornat de la Pola cap a Castellsapera per baixar primer a L’Avenc de Castellsapera ( a la imatge extreta de http://www.santllorencdelmunt.com/) i després molt verticalment fins a l’Avenc de les Cantarelles i fins la carretera.
Avui el bosc estava amorós. La pluja del dijous passat li ha fet molt de bé. Al matí, la rosada refrescava, la terra tenia una pols recent i venien ganes de clavar les mans a terra com per buscar les arrels. A l’estiu tota cuca viu, he fet el camí en mig de càntics, de sargantanes al sol i de desfilades d’unes formigues molt consistents. De tornada les cigarres no han deixat de cantar.