El bosc just acabat de ploure ofereix colors d’una intensitat poc habitual, la llum tamisada pels núvols i la fortor de l’aigua impregna els colors i omple els camins d’un cromatisme diferent, lluny del sol que els iguala i difumina. El bosc és una aquarel•la. Avui hi ha un paisatge de primavera mullada i absoluta: verd, groc, blau, colors de terra humida, grisos marronencs de roca lliscant. Els ocells sentien la pluja i no cantaven.
He aprofitat una pausa de pluja per tornar a Can Robert. He encertat al pensar que avui seria possible aparcar-hi, cosa que en condicions normals deu ser impensable. El camí de Can Robert a Can Pobla és dels més transitats del Parc. M’he enfilat pel costat mateix de Can Robert en un camí que puja fort i fa drecera, és un camí dels bàsics, d’aquells que primer s’aprenen quan d’adolescent hom intenta construir un mapa propi de la muntanya. Back to the basics, doncs. He pujat fins a trobar el camí cap a Can Pobla per segona vegada i he enfilat en direcció al Cingle dels Cavalls. Allà, he deixat el camí que porta cap a la Cova del Drac i que es bifurca cap a Sescorts (he recordat les nits d’adolescents dormides a aquesta balma i als companys d’aquells anys, alguns ben perduts de vista). Als 14 o 15 anys, la muntanya era moltes coses, un signe d’autonomia personal, la identificació amb pàtries pròximes, un escenari propici per una esperitiualitat inicpient. Era un signe de fer-se gran quedar-se a dormir a Sescorts o qualsevol altre indret de la Muntanya. He aparcat els records i he agafat el camí que puja cap a la dreta i porta, vertical i directe, cap al cor del Cingle dels Cavalls. Puja molt, en estructura d’una succecció de canals. En el camí hi ha grans roques desmembrades que dibuixen racons d’acollida natural. Un cop a dalt he trobat dificultats per accedir fins als plans que són a sota La Mola. No he volgut arriscar a grimpar per roca lliscant, soc massa poruc per aquestes coses. De jove, ho hagués passat malament, avui ho he gaudit. De jove ho passava malament quan els altres, més àgils, no tenien cap problema per salvar les roques ràpidament. Ara em limito a explorar i tornar enrere si cal. Avui ho he fet sense vergonya, però abans he pogut assaborir la vista que des de dalt mateix dels Cavalls hi ha sobre la plana de Terrassa, he vist la boira que tapava Castellsapera i una imatge precisa de Sescorts i del Morral del Drac. M’he donat per ben pagat amb aquesta vista sensacional, i també d’haver passejat sol per un d’aquest llocs que els diumenges es tornen impossible de la gentada que apleguen.
Tornant, un cop més m’he fet creus de l’enorme despropòsit que ha estat l’urbanisme a Matadepera. Les cases s’enfilen a la Muntanya amb excés. Els límits que han de posar els poders públics és evident que no han funcionat com calia. No sóc un fonamentalista del conservacionisme però, al meu entendre, l’excés ha estat molt evident.
La imatge és d’aquest matí i no cal explicar perquè se’n diu el Cingle del Cavalls.