El massís de Sant Llorenç és una seqüència de clars de roca i de boscos d’alzina, roure, pi. La roca però és qui teixeix el paisatge, el relliga i deixa que boscos, de vegades insòlitament frondosos, l’emplenin de verd. Els nombrosos avencs , balmes i coves, són un testimoni d’aquest discurs de roca entre grisa i terrosa. El massís de Sant Llorenç és una clara transició del mar cap a les terres més seques del Bages. Parlo sovint de com em fascinen aquests camins estrets en que la llum juga a cuc-amagar amb els arbres i cau com volves de color fins al terra. Però parlo poc d’aquests espais de roca cosida amb fils de verd. Avui l’espectacle era a les roques : el romaní florit emergia com petits cants de vida, com fils de color verd i blau per enriquir i contrastar amb aquest gris eixut de la pedra. El romaní, com desordenada partitura de perfum en mig de les roques, és un testimoni del caràcter d’aquesta muntanya.
Avui, amb un matí més fred i ennuvolat del que semblava he fet una volta curta i magnífica, sortint de l’Alzina del Sal·lari, he pujat pels graons de Mura fins a l’Alzina del Vent i d’allà per la Carena de La Castanyera he anat a buscar el llom del Morral del Llop per precipitar-me, vertical, altre cop a l’Alzina del Sal·lari. No arriba a l’hora i mitja i és una volta preciosa amb vistes, camins tranquils i massa rastre de senglar.
He arribat al bosc abans de les 8, i m ‘ha semblat sentir encara alguns senglars que no s’havien amagat i molts ocells. Quin plaer el còctel d’aire fred, silenci, olor de romaní, vistes i música d’ocells per reforçar el silenci.