No acostumo a anar fins a Coll d’Eres, no perquè no m’agradi aquest salonet d’alzines que és cruïlla de camins al peu del Montcau, tinc un mal record dels vint minuts que separen Coll d’Eres de la Caseta de Peoners a Coll d’Estenalles, no m’agrada l’asfaltat al bosc ni que estigui tan malmès com ara. Però avui he deixart el cotxe a sota La Mata i he anat cap a Coll d’Eres, estava net i preciós. He trobat encara neu a l’obaga i gel en alguns casos d’un centímetre de gruix o més. Des del Coll d’Estenalles m’he precipitat cap a les Simanyes (la fotografia de la petita acompanya el text), cap de les dues queda a peu pla i els aporta una major protecció que devia ser aprofitada pels homes del neolític. De la Simanya gran hi brollava molta aigua. He continuat el camí i he descobert una tercera cova la de l’Angel, de característiques similars però amb un portal menys suggerent. Després he intentat continuar en direcció a la vertical posterior del Montcau i la Roca de la Coca. El camí és estret, abrupte i molt aeri, la qual cosa ha fet que retornés i intentés fer la mateixa operació de vorejar les roques pel camí de sota que va cap al Marquet de la Roca. Les vistes sobre la Carena dels Emprius, sobre el Pirineu nevat, el Montseny nevat i el casalot de Puig i Cadalfalch del marquet de la Roca són espectaculars, el millor del matí. Per molt que he intentat arribar a la Roca de la Coca, als Cortins o al Montcau no he trobat el camí i després d’arriscar-me més del que volia amb un rocam humit i gelat he decidit tornar per on he vingut. Per consolar-me m’he dit que aquests petits fracassos són els secrets de la innovació. Tornant les Simanyes semblaven un petit Parc Temàtic del Neolític, amb una cridòria que no tenia res a envejar a les muntanyes russes. Feia fred i vent, però l’aire era net i l’horitzó es dibuixava amb precisió. Quan estava perdut al mig del bosc buscant una canal per on sortir, una àguila ha sortit del niu i ha pssat molt a prop, un instant màgic.