He completat la caminada anterior amb un itinerari en el perímetre Font de l’hort, Font freda, Coll de Garganta i Morral del Llop. Una excursió curta que he començat aparcant al costat del xiprer que hi ha una mica més amunt de l’Alzina del Sal·lari, sota d’El Castellar. He pujat per la Font de l’hort dins la Carena de la Castnyera i allà he decidit baixar fins la Font freda per recordar bé aquests camins. He tingut premi, he recuperat la vista de la sortida anterior però amb boira i horitzó de Pirineus nevats. És aquesta mena de vistes que et fan sentir petit i fàcilment desperten l’esperit. A la Font freda he trobat glaç per primer cop aquest any. De fet, un ratolí que havia caigut en una de les cisternes obertes de la font semblava igualment congelat. És una de les fonts exhuberants de Sant Llorenç (com la de la Portella), és ombrívola i tanmateix freda.
He pujat altra cop fins a Coll de Garganta i d’allà he trobat fàcilment el camí cap el Morral del Llop. Un camí de pla i baixada que fa de bon passejar. Des del Morral la vista és altra cop espectacular. La serralada de Montserrat sembla descansar sobre una densa boira vacarissana. Davant queda Castellsapera però sense l’horitzontalitat de quan es mira des de la Barata o des de La Mola, de perfil gairebé arraglarat amb el Queixal de Porc que el vigila. A l’esquerra endarrera, el Montcau, silent i sòlid amb la seva petita majestuositat. AL davant Coll Prunera i el Morral dels bens (o d’en Bens).
El Morral del Llop és una plataforma en forma de tren que serigeix entre el Castellar i Coll de Boix, potser sí que en altres temps s’hi podia veure llops que empaitaven els ramats, avui només queda el nom. Gairebé no he trobat ningú en tot el camí. M’ha costat molt trobar el camí que em portés altra cop cap al cotxe. Al final he descobert que es tracta de seguir un tram del camí que des del Morral es precipita a la dreta cap a l’Alzina del Sal·lari però vorejant per sota el Morral fins a trobar l’altra vessant i buscar la perpendicular de Coll de Garganta. Sota el Morral es poden apreciar unes formes gairebé antropomòrfiques de les roques, interessantíssimes. Aquests són els boscos del pare, els estimava molt, els que més va visitar quan encara anava al bosc amb el gos de casa i passar-hi em fa enyorar-lo.
Torno cap a casa i quedo esparverat de la quantitat de cotxes que hi ha aparcats a l’Alzina del Sal·lari, potser haurem de fer com als USA i posar peatge per entrar als parcs naturals. No ho sé.