Avui he fet un itinerari preciós: La Falconera – Sesta Forestega – Pujol de la Mata – Roure del Parrac – Font Freda – Coll d’Estenalles en dues hores llargues.

Matí d’hivern, molt tapat a primera hora ha anat obrint-se una mica cap a mig matí. Feia un fred moderat. He deixat el cotxe a Coll d’Estenalles i he fet un troç de carretera en direcció a Talamanca fins arribar al trencall de La Falconera. He pujat a La Sabatera i m’he acostat a La Falconera, la boira manllevava una vista preciosa. He agafat el camí que porta cap a Sesta Forestega, i ràpidament he descobert els ocres dels roures vestits d’hivern, un espectacle que fàcil endevinar perquè n’hi diuen La Roureda. Dins el bosc, Sesta Forestega és un veritable salonet de disseny fet de fons de roca natural i un alzinar elegant, és un espai màgic, un espai dissenyat per a descansar del camí, per a fer-hi nit, un repla insòlit que respira la màgia del bosc. Més endavant el camí porta fins al Pujol de la Mata, un castell de pedra esbelt en mig de les valls que porten cap a Mura. El camí arriba gairebé fins a dalt, i a la cresta amb l’ajut de ferros clavats a la roca fins un poruc com jo per a la grimpada s’hi pot veure en cor de pujar. La vista topa contra les parets de la Falconera i del Montcau o es perd per les torrentades que pugen fins al camí per porta a La Mata, o deixa al darrera Rocaprenys i les roques que aguanten el Pla dde Serrallonga. És un racó solitari de gran bellesa. He baixat cap al torrent per un camí perededor i he trobat un antic alumne meu dels escolapis (no recordo el nom però sí que era un bon alumne) que practica una mena de micologia avançada i és un professional de l’electrònica. M’ha ajudat a situar-me i m’ha mostrat el camí cap al Roure del Parrac on s’arriba després de baixar un tram pel mateix torrent del Roure del Parrac.

El Roure del Parrac és un arbre imponent mort de fa molts anys però que conserva una gran majestuositat. Havia de ser un arbre inmens prop d’una torrentera rica en aigua. Assegut aprop del roure he pensat en la memòria del roure com un repositori inmens de temps calmat, testimonis de cicles naturals, testimoni de bestioles, de gent que triscava des de Mura cap a Coll d’Estenelles i de gent que durant la guerra civil va voler amagar-se per aquests indrets. Gent que devia fugir de la mort segura dels escamots incontrolats però no pas anònims que van fer tant de mal en la muntanya i en la ciutat. I sense saber perquè m’he posat a recordar una llarga estona com devien ser aquells moments tràgics del 24 de juliol de 1.936 en que anaren a buscar gent de La Barata i de Can Prat, i en el seu assassinat iniciaren una litúrgia tràgica del que devien entendre per revolució. Havien de ser moments terribles pels detinguts atordits per un odi visceral i per la convicció d’una mort sobtada inútil i injusta. Sí, el Roure del Parrac m’ha tornat a la memòria històrica. Després he pensat en la persecusió d’Amadeu Torrens, gerent de l’Anònima que fou perseguit per aquestes valls fins ser trobat i mort. Sembla impossible que aquests racons de bellesa tan densa hagin estat escenaris del pitjor.

Deixo els records de quan feia d’historiador i deixo el Roure del Parrac fent memòria. Busco el camí que m’ha de portar cap a Coll de Garganta i en ser al torrent de la Font Freda, em perdo. Sort que he trobat uns excursionistes que parlaven andalús (el Arfonso, el Pepe i el Migué) i que portaven motxilles amb trossos de senyera que m’han indicat el camí. Sembalven conèixer la muntanya pam a pam. La pujada fins la Font Freda és notable (especialment el darrer tram) i ofereix unes balconades sobre el Pujol de la Mata i fins a Mura que semblen tretes d’un quadre del pintor Vancells. Si hagués de tenir una pàtria local probablement triaria aquesta.

Un cop a la Font Freda he continuat fins a trobar el camí que va de La Coma d’en Vila fins a la Mata i d’allà he recollit el cotxe a Coll d’Estenalles.