Després de massa dies, torno al bosc, a caminar per Sant Llorenç. Matino i trobo el bosc a punt de gelar però encara sense glaç. He deixat el cotxe uns metres més enllà del Km 13 de la carretera de La Mata. Per primer cop en comptes de tirar en direcció a La Mata o Mura, baixo cap a la fondalada que queda en el vessant de La Mola. Un cop atravessat una riera sense aigua enfilo cap al Turó de Coll Prunera, des d’on hi ha una vista espectacular, al davant (com de tu a tu) Castell Sapera i Montserrat, al nord els Pirineus enfarinats posant paisatge de postal a una vista fantàstica de la Casa de La Mata i el Montcau, i cap al sudest Collsarola i el mar. Poques terres tenen turons desl que es vegi el mar i la neu, som afortunats.

De Coll Prunera carenant en pujada s’arriba al Morral d’en Bens (no serà dels bens? ja que no gaire lluny hi ha el morral del llop?) i d’allà amb una tram de camí molt fressat s’arriba al Morral Gran, des d’on la vista és extraordinària. Es dibuixa una mica més avall del Morral un balcó sobre Can Bofí i La Barata que és impressionant.

Del Morral Gran s’arriba al Pla dels Ginebrons en el camí de la vertical que va de Coll d’Eres a La Mola.

He conegut un tram de muntanya nou per a mí i l’he trobat sensacional, com un homenatge d’alzines. La qualitat del bosc d’alzina, amb alguns ginebrons i amb alguns boixos és molt alta, és un bosc que canvia amb els colors de la llum que deixa entrar fins oferir una gran gama de verds, de colors torrats i terrosos. Abans aquests boscos eren treballats, les restes de carboneres ho expliciten. No deixo de pensar que és insòlit tenir boscos de tanta bellesa gairebé en plena regió metropolitana, de fet Sant Llorenç és com la frontissa entre la regió mteropolitana i el rera país.

M’ha agradat aquest tram de Parc perquè no hi havia gent, 13 persones en tot el matí en un dia de saturació a la muntanya no està gens malament. El primer que trobat és un home que a les 8h ja tornava cap a casa perquè no trobava bolets. Era un d’aquests homes nascuts a Andalusia que han fet dels bolets i del coneixement de la muntanya una de les seves vies d’integració al país. Tant de bó d’aquí uns anys hi trobem passejant gent de les actuals migracions estimant també aquests boscos i saben distingir una cuagra d’un carlet. Els altres que he trobat eren gent de Terrassa que busca camí tranquils com jo.

Una matinal altament recomanable en un espai ple d’alzines, de vistes i de turons alts.

La imatge la podeu trobar a la fantàstica web http://www.santllorencdelmunt.com/

concretament a http://santllorencdelmunt.com/imatge_popup.htm?CI129