Ahir, per primer cop, vaig escoltar la ministra Garmendia a l’auditori de La Caixa i em va agradar, com era i el que deia. Em vaig quedar amb algun dubte com el de si el Pla de Campus d’Excel·lència que impulsa el Ministeri no serà més inversió en infraestructura quan el que fa falta és invertir en talent i canviar la governança (perquè els Campus espanyols són dels més ben equipats patrimonialment que he vist arreu). Vaig intuir que altre cop volia obrir el debat sobre la governança i en aquest punt més aviat penso que el debat acaba sent sempre un subterfugi de la presa de decisions. Màrius Rubiralta, segur que sap molt bé el que cal fer, el que passa és que no és fàcil perquè les resistències corporatives , com s’ha demostrat en el cas de l’EEES, són el mecanisme més ben engreixat de l’actual universitat. I les resistències sempre fan por perquè s’acaben complicant políticament. La Ministra també va anunciar la nova Llei de la Ciència (elaborada amb mètode 2.0 i prevista pel 2009) que hauria d’apostar per una recerca que més que distingir entre bàsica i aplicada, hauria de distingir entre competitiva i no competitiva (potser caldrà a aprendre a formular el R+D+i també en la direcció inversa ?) i finalment va anunciar la remodelació de l’estructura dels centres de recerca que depenen del Ministeri. La transformació del CSIC en una plataforma de científica eficient es fa imprescindible, un cop més el problema és de governança i d’orientació estratègica. Crec que l’equip de Garmendia han demostrat que saben bé la lliçó, ara el repte és decisió, decisió, decisió, que s’atreveixin i que els deixin.
Garmendia sembla tenir-ho clar, la seva experiència l’avala i és convincent, virtuts que li faran falta perquè canviar aquests entorns corporatius universitaris i científics requereix grans dosi de lideratge (i de paciència).