Menu

L’altra cara del Montcau

31/08/2008

Feia temps que volia veure el Montcau des del nord, en l’altra cantó del camí habitual. A la foto podeu veure una imatge des de Les Roques de la Coca.

He sortit tard però el dia acompanyava, no feia sol però hi havia bona visibilitat. Aparco el cotxe als nous espais extensíssims habilitats per la Diputació a Coll d’Estenalles. Enfilo cap el Montcau i comprovo que tardo només cinc minuts més que fa vint anys quan hi pujava gairebé corrent (avui 23 minuts des de la Casilla de Peoners). El Montcau és una gran muntanya que es veu emptitida per la majestuositat de Montserrat i pel Monestir de la Mola. És una muntanya baixa però amb complexitat de gran muntanya. Puja fort i de seguida aporta una visió potent, sobre Rocamur i La Màquina de Tren per un cantó, i sobre Els Cortins i La Falconera per l’altra. A dalt, des d’aquest any s’hi ha instal·lat una torre de guaita contra incendis. Hi fa estrany perquè el cim del Montcau és pelat i arrodonit, però deju ser necessari (tot i que aquest estiu ha sigut immillorable respecte dels incendis al bosc). Un cop a dalt he continuat i baixat per l’altre cantó. La veritat és que el tram primer és molt vertical (especialment si sou negats per a les grimpades, i totalment negats per a les grimpades en baixada com ho soc jo). Un cop a baix el primer que descobreixes és que el Montcau te un mena de ronda de circumvalació, en camins d’aquests aeris que hi ha a Sant Llorenç (em recordava molt el camí de la Font Soleia). Una ronda que porta cap el camí que baixa a Coll d’Eres o cap al que porta cap a Coll d’Estenalles. El camí continua endavant, planer, cap a Les Roques de la Coca. Sobre aquesta roca en una magnífica plataforma hi ha piles de còdols com si algú hi fés rituals d’esoterisme tel·lúric. Continuant avall hi ha la possibilitat a la dreta d’enllaçar cap el camí que per les Simanyes ens tornaria a Coll d’Eres, el de l’esquerra arriba cap a Els Cortins. És una excursió magnífica, imprescindible, només una recomanació: no és bó fer-la en dies d’humitat o de pluja, caminar per aquestes camins de roca tan aeris amb el terra lliscant no és gradable. Per aquesta part del darrera del Montcau hom camina per aquesta inmensa panxa de Buda que el Montcau sembla quan mira des del Bages i el Berguedà. És roca pura però amb espais ben arrelats de vegetació que són buscats increïblement pel senglar. El pas, gairbé com una frontissa que uneix El Montcau i els Cortins és com una corbata verda de gran bellesa. Aquest cantó del Montcau és vertical, abrupte, tranquil i presenta un escenari de gran personalitat.

Torno a casa i veig que encara hi ha una gran pintada que desllueix el monument recordatori als assassinats de La Barata. No deu dependre de ningú però estaria bé que algú (Ajuntament, Diputació, Generalitat) el mantingués net. Ja sé que és un monument que es fa fer durant el franquisme però només és el recordatori de gent inocent sinó que mantenir-lo com està és com un signe de mala educació col·lectiva).