Avui era un dia idoni per anar al bosc. Just havia acabat de ploure i tenia ganes de sentir aquesta equació de l’aigua com a vida que cada cop se’ns fa més present. El bosc feia aquella fortor d’abres tan agradable i regalimava per tot. Tenia un verd que es reevindicava i un romaní florit, esplendorós. Avui no era el bosc trist d’altres dies, era un bosc feliç.
He decidit agafar el sender dels graons de Mura des de l’Alzina del Sal·lari. En un quart et puja a Coll de Boix per un caminet frondós i amb algún trosset de pujada pronunciada. Allà he decidit tornar a anar a buscar l’Hospital de Sang per tercera vegada agafant un camí que baixa a l’esquerra de Coll de Boix. Un camí de pla i baixada que és una preciositat. Però un cop més quan he arribat a una mena d’alzines amb sis troncs no he sabut trobar el camí. He acabat penjat sobre el sot de Matarrodona veient com s’esvaia la boira però sense trobar aquest amagatall del temps de la Guerra dels Carlins i potser també de la Guerra Civil. La veritat és que m’he entortolligat per trams d’un bosc ben net i he acabat seguint camins marcats pel senglar entre aquests pelats típics de roca de Sant Llorenç que fan tanta il·lusió de passar en dies humits com avui.
Malgrat no trobar l’Hospital de Sang (alguna ànima caritativa me l’haurà d’ensenyar) he disfrutat molt. He trobat una vista sensacional del paller tot l’Any de Nord a Sud i de les roques de La Pola. Sant Llorenç és d’una frondositat molt discreta comparat amb les selves, però les alzines donen una densitat a la llum del bosc especial que contrasta amb aquesta pedra rogenc que surt per arreu. Aquest és el nostre paisatge natural, ho era dels meus avis i del meu pare i m’agradaria que ho fós dels meus fills. Per a mi és la conjució natural d’espai i temps pròpia dels que hem nascut aquí, un espai i un temps que aixopluga de tota tribulació.
He anat al bosc en dissabte i és molt millor, hi ha molta menys gent i per tant el cant dels ocells es multiplica. He sentit tota mena d’ocells, fins i tot aquells que els meu avi Salvador en deia «gatxos» i quan estava en mig d’unes roques que fan de balcó al Sot de Matarrodona un corb ha vingut a donar una llambregada per si la meva situació s’agreujava.
A partir de Sant Jordi m’arriba l’alèrgia anual habitual i avui s’havia d’aprofitar.