Avui he pujat al Castellar, un turó de roca que hi ha sobre la Font de l’hort, s’hi puja en poc més de 20 minuts des de la carretera que porta a Coll d’Estenalles. Cal deixar el cotxe una mica més amunt del Km 12 en un aparcament que hi ha poc després del monument als assassinats de La Barata de juliol de 1936 (per cert molt malmès, fa mal els ulls). Precisament trobareu el camí cap a La Font de L’hort al peu de dos xiprers que tenen una làpida als peus datada a setembre de 1936 i que deu correspondre a un altre assassinats que es van fer per aquests revolts de la carretera de la Mata. Un lloc massa bonic per morir d’una forma tan injusta, el so de les armes devia retronar fort. No he pogut identificar de qui es tractava, però en aquells dies de setembre de 1936 hi hagué una onada important d’assassinats a la reraguarda.
Hi ha dos camins, un que s’enfila a l’esquerra i tira més cap El Morral del Llop i un altre que puja cap a la dreta i que porta directe a la Font de l’Hort. És un lloc tranquil. En un dia on no es podia deixar el cotxe a l’Alzina del Sal·lari perquè el parking era ple de gom a gom, s’agraeix passejar sol i poder gaudir del silenci. El camí s’enfila primer com seguint la carretera per endinsar-se després entre alzines. El senglar hi treballa de valent, ho trinxa tot. La Font de l’Hort és ben seca. Es conserva bé, té una làpida de l’any 1935. Era el lloc preferit del meu pare, hi anava a passejar sovint una formidable gossa pastor alemany que es deia Xica i que va enterrar prop de la Font. Sempre que passejo per aquí recordo molt el pare i em sap greu no haver-lo acompanyat més cops. El camí puja per sobre la Font fins a trobar la Carena de la Castanyera. El camí és obac, alterna el bosc amb el rocam, és un camí ben treballat, gairebé empedrat. Un cop dalt de la carena, a la dreta, un camí recula cap a la Roca d’El Castellar, amb una vista agraïda sobre Puigcodina i Castellsapera a la dreta i sobre La Mola, a l’esquerra. És un balcó notable, poc conegut. Al tornar enrere comprovo que estic molt a prop de la Casa de la Mata, imponent. La vista situa en la mateixa línia La Mata i el Montcau en una imatge d’aquestes que als terrassencs ens conforten tant. Un luxe, sentit molt propi aquest petit tresor.
El bosc està molt sec.
Hi ha dos camins, un que s’enfila a l’esquerra i tira més cap El Morral del Llop i un altre que puja cap a la dreta i que porta directe a la Font de l’Hort. És un lloc tranquil. En un dia on no es podia deixar el cotxe a l’Alzina del Sal·lari perquè el parking era ple de gom a gom, s’agraeix passejar sol i poder gaudir del silenci. El camí s’enfila primer com seguint la carretera per endinsar-se després entre alzines. El senglar hi treballa de valent, ho trinxa tot. La Font de l’Hort és ben seca. Es conserva bé, té una làpida de l’any 1935. Era el lloc preferit del meu pare, hi anava a passejar sovint una formidable gossa pastor alemany que es deia Xica i que va enterrar prop de la Font. Sempre que passejo per aquí recordo molt el pare i em sap greu no haver-lo acompanyat més cops. El camí puja per sobre la Font fins a trobar la Carena de la Castanyera. El camí és obac, alterna el bosc amb el rocam, és un camí ben treballat, gairebé empedrat. Un cop dalt de la carena, a la dreta, un camí recula cap a la Roca d’El Castellar, amb una vista agraïda sobre Puigcodina i Castellsapera a la dreta i sobre La Mola, a l’esquerra. És un balcó notable, poc conegut. Al tornar enrere comprovo que estic molt a prop de la Casa de la Mata, imponent. La vista situa en la mateixa línia La Mata i el Montcau en una imatge d’aquestes que als terrassencs ens conforten tant. Un luxe, sentit molt propi aquest petit tresor.
El bosc està molt sec.