Algunes organitzacions tenen gent que han deixat de créixer junts i sembla que només desitgen envellir junts, i això que potser fantàstic en l’àmbit personal, íntim, no és bo en termes d’organització. Penso en algunes universitats, empreses o cadenes de televisió que conec, hi ha gent que ja s’ho sap tot tant, que ja tenen tan al cap les limitacions pròpies i alienes que perden la força d’innovar, que generen abans els anticossos a la innovació que la il·lusió per a la innovació. En aquests llocs, qualsevol cosa és una muntanya i el ritme de les decisions és lent, els clients són cada cop més els clients interns, fa mandra tornar a començar, es perd el sentit de l’esforç, es avorrit, no hi ha alegria. Hi ha una patologia greu a una empresa quan tot es torna conservador, previsible, quan l’entussiasme no es cola entre els ordre del dia de les reunions. Hem de prendre mesures per continuar creixent, no importa l’edat de cadascú ni de l’organització, però el dia que deixem de tenir un somni personal i col·lectiu, posem la primera pedra per tancar l’empresa.