En la meva opinió tenim un sistema de relació públic – privat ineficient. Es dediquen recursos (pocs o molts) a la promoció econòmica però la sensació és que els resultats són molt millorables. Perquè els programes d’innovació, d’internacionalització, de creixement, estan mal pensats? No ho crec, n’hi ha que estan molt bé. Però la dinàmica burocràtica extenua moltes empreses abans de començar. Tot és massa complicat o es percep com a complicat per a gent que no pot perdre ni un minut perquè tracta de que els números surtin a final de mes. L’administració és molt garantista en el procés i menys exigent amb el resultat. Tot sembla dissenyat per a que quatre desaprensius no s’aprofitin de la situació, amb la qual cosa, la majoria d’empreses amb gent honesta darrera han de passar uns processos que desanimen a molts o que només són a l’abast d’aquells que tenen capacitat per disposar d’staffs específics per a extreure recursos públics, o d’aquells amb una perseverància a tota prova. Hauria de ser més fàcil, més ràpid, més eificient.

Proposo un sistema diferent.
la meva proposta consisteix en homologar empreses estratègiques pel país, grans o petites, que pacten un contracte – programa amb l’administració en els àmbits d’innovació, de creixement i d’internacionalització. Pacten un projecte estratègic amb el que queda clara la visió i els objectius de l’acord, la inversió privada, els ajuts públics i un sistema d’avaluació de resultats (comptant que hi ha risc). Un cop homologades les empreses una vegada i demostrat que no són ni saltataulells ni especuladors «aquí-te-pillo, aquí-te-mato», tenen una via directe per a pactar els contractes – programa amb l’administráció per tal de generar una dinàmica amb què l’administració acompanya realment el creixement empresarial. Els que abusin o no donin resultats s’exclouen del sistema d’ajuts públics.

No entenc perquè no ho podem fer. Conec a molts empresaris que ho farien encantats. Conec a molta gent de la Generalitat que els sembla bé (algun conseller i algun alt càrrec del ram inclosos). Potser que algun interventor i secretari espavilats que es mirin la forma de fer-ho possible, perquè la forma d’impedir-ho segur que és més fàcil.

Necessitem un país més fàcil. Necessitem una relació públic – privat més eficient. Tenim pocs diners, els hi hem de treure profit i la clàssica repartidora de processos perfectes i resultats ineficients, ens porta a la més solemne de les mediocritats.

Quan comencem?